Per una d'aquelles coincidències de la fortuna, na Carlota. m'havia convidat a sopar dissabte al pis nou del Guinardó amb el seu marit, Andreu i uns amics de Pernambuco, en Tt i la Dri. Aquests últims m'havien fet una visita sorpresa aquest mateix estiu al meu pis, però na Carlota. no la veia des que va nàixer el seu fill D. ara fa deu mesos. I l'Andreu potser feia més d'un any.

El sopar va anar d'allò més bé, tot i que la Dri estava un xic empiocada. Com que tots els convidats vam tenir la idea feliç de portar-hi vi, finalment va caldre una moneda a l'aire per decidir que obriríem el Bordeus. La conversa va començar parlant del nou embaràs de na Carlota, va derivar cap a com són de friquis els meus amics telecos, per acabar en un debat sobre si Darth Vader era un dels dolents més aconseguits de la història del cinema universal. Se'ns va fer tan tard que l'Andreu es va oferir a dur-me a casa en cotxe. Davant l'alternativa de dormir al sofà, em vaig deixar estimar. Vaig arribar a casa a quarts de quatre.

Diumenge havia aconseguit engalipar uns amics per anar al cinema – ja no recordava quina era la darrera pel·lícula que havia vist -, però també volia passar a saludar els meus cosins. Li vaig demanar al Sergio si s'hi volia apuntar, però els meus amics havien triat El laberinto del fauno*****, i no li acabava de fer el pes. Qui s'hi va apuntar, va ser el petit – que és traductor de japonès - . Al final, vam anar-hi quatre, el Javi , l'Àngel, el meu cosí Alberto i jo mateix.

Dimarts vaig decidir anar a la universitat a visitar la Vanessa, professora i doctorant en física del caos, el meu cosí Sergio, projectista d'enginyeria de TC i l'Esther, professora i doctorant en arquitectura de computadors. Al metro vaig trobar-me na Carlota i l'Andreu, que anaven a la feina.
T'estàs tot un any sense veure algú i després te'l trobes dos dies després d'haver-hi sopat! Potser és l'efecte metròpoli, que afavoreix més les trobades casuals que no els trens regionals.

Un cop al meu estimat Campus Nord -jo vaig estudiar a l'altra banda de la Diagonal, al Campus Sud. Potser per això m'estimo tant el Campus Nord – vaig anar primer a visitar el despatx nou de la Vanessa. Potser no és gaire flamant, però ves, és un despatx, amb un ordinador nou, molt d'espai i una taula decent on treballar i atendre les consultes dels alumnes. Tota una millora.

Havent saludat el meu cosí, me'n vaig anar a dinar amb les dues professores. En tant bona companyia no em va saber greu fer l'àpat en un zulo – el restaurant és al segon soterrani de l'edifici Nexus – en el qual la reverberació és tan alta que no sents ni el xerric del teu ganivet damunt el plat. Abans anàvem a dinar sovint a l'edifici Vèrtex, però de tant en tant hom canvia de menjador en funció dels menús, els preus, o l'afabilitat dels cambrers. Si més endavant s'animen a construir els edificis Spontex, Clinex o Tampax, tindrem més alternatives. Bé les hi tindrà hom, perquè jo ja no hi vaig gaire sovint.

El tren per tornar a la maleïda rutina, l'havia d'agafar a Sants. Haguera estat més lògic anar fins allà en metro, però em fastiguejava haver de fer el trajecte soterrat i hi vaig fer cap tot caminant. Vaig arribar a Sants mig rebentat, després d'haver-me desorientat dues vegades. Un cop a l'andana vaig mirar el tren que anava cap al Prat i allà al davant, llegint al costat de la porta, hi havia na Marteta. Va baixar del tren i em va dir que hi havia pujat perquè havia arribat una mica d'hora, però que normalment agafava el que estava esperant jo. Així, doncs, vam esperar junts i la vaig acompanyar una paradeta. Sembla que ella i el seu xicot Enrique - més conegut com a Pelos - han deixat de mirar pisos de moment. “Lo hemos dejado” va ser la seva resposta quan li vaig demanar si encara cercaven pis. “¡Lo de buscar piso!” em va aclarir en veure el meu ensurt.

És per rumiar-hi. Fa tres anys que visc en aquesta capital de comarca i gairebé no hi conec ningú. M'escapo tres dies a Can Fanga i no dono l'abast a trobar-me amics pel metro, al tren... Potser sóc un fastigós urbanita. Jo que “me les donava” de cumba...

***** La pel·lícula és extraordinària. Espero que Mèxic aconseguisca situar-la en la cursa dels Òscars -com se sol dir- . La feina dels actors - la meitat d'ells, polacs (que no polonesos) – excel·lent. Tant el meu convilatà Sergi Lòpez, com la Ivana Baquero - tota una troballa -, la Maribel Verdú o l'Àlex Angulo fan una construcció magnífica dels seus personatges. Això sí, us ho advertisc: El laberinto del fauno és una pel·lícula realista, força dura, amb escenes molt crues i que integra l'element fantàstic com a part necessària per a comprendre el personatge d'Ofelia, però d'una manera que recorda molt aquelles Criatures celestials d'en Peter Jackson.

Ah, sí! La imatge que encapçala aquest text és un disseny de producció de El laberinto del fauno.