“Totes les noies passem per una fase de fotògrafes”

Charlotte (Scarlett Johanson) a Lost in Translation

N’Ashley Paters és una adolescent d’Ohio que ha entrat en aquesta fase i tant de bo trigui molt a sortir-ne. Amb només quinze anyets s’ha treballat una galeria de 133 autorretrats – i n’hi va afegint- que em tenen fascinat. Amb una estètica inquietant i influenciada per Tim Burton, Lewis Carrol i el rock sinistre, sap treure profit de si mateixa com a model i sobretot dels seus ulls glaucs que, enlluernats pel focus, esdevenen gairebé translúcids.

La trobareu a <A href="http://www.flickr.com/photos/graveyardfairie/" target=new><FONT color=#c0c0c0>Ashley Spooky</A><BR></FONT>

Que d’això, a l’ajuntament de Barcelona en saben un munt.

Com si no n’hi hagués prou amb escriure a tots els plànols de transport públic que estem aquí quan, en realitat, només hi som, ara ens diuen que les festes hem de “gaudir-les”. Que dic jo... i com collons hem de gaudir res, si “gaudir” és un verb INTRANSITIU? Qui és l’animal que li ha plantificat un pronom d’objecte directe al pobre verb gaudir? Qui és que feia campana de les classes de gramàtica per anar al lavabo del “col·le” a fumar o a sacsejar-se la piula? Eh?

Si les institucions – que tenen els mitjans – tinguessin, a més, una mica de cura DE la nostra llengua, potser tots EN podríem gaudir.

Hi ha un munt de supersticions sobre la millor manera d'encetar l'Any Nou. A casa nostra, per exemple, no falta mai un plat de llenties calentes per a ser consumit en els primers minuts de l'any que comença. Dóna sort. He sentit dir que a Espanya, en sonar la mitjanit, s'ha de menjar un gra de raïm per a cada campanada del rellotge. Aquest costum ha arribat a Bulgària, tot i que, per una errada a la traducció, allà es mengen un meló a cada campanada i els hospitals s'omplen el dia u. A Suïssa es mengen el rellotge. Algunes creences persisteixen al llarg del temps, desafiant tota lògica. Si en obrir el tap de cava a mitjanit no peta ben fort i hi ha algú a la família que es digui Edgar, és senyal que un estol d'elefants arrasarà la casa i que el cava s'ha esbravat. A Rússia, després de brindar per l'any nou amb vodka, els convidats han de llançar les copes contra la paret i després empipar-se molt perquè no hi ha més gots i llançar l'amfitrió contra la paret. Sigui com sigui, la festa acaba d'hora. A l'Índia, si el primer nadó de l'any té bigoti, fuma de gorra i demana urgentment de parlar amb en Kofi Anan, és un mal averany. A la Polinèsia, en certes tribus primitives, el guerrer més audaç ha de dur la verge més bonica fins a la boca del volcà i empènyer-la a la mort, com un sacrifici als deus. Però la costera que du al volcà és molt llarga, tots dos s'aturen a descansar una mica i, quan arriben a la boca del volcà s'esdevé la paradoxa: si el guerrer era audaç, la mossa ja no és verge, si la mossa encara és verge, el guerrer no era gaire audaç, i el sacrifici sempre es deixa per a l'any vinent. A Australià tothom es llança contra la paret. Encetar l'Any Nou amb corbatí pot comprometre seriosament les relacions entre Orient i Occident. El primer animal que trobis al carrer per Cap d'Any pot significar moltes coses. Un gosset vol dir sort. Un gat vol dir diners. Un ratolí vol dir salut. Un estol de hienes vol dir malastrugança, toca el dos corrent. Un cavall porpra ballant muñeiras* a la calçada vol dir que vas torrat. Ves a dormir. En certs indrets, és costum vessar el xampany a l'escot de la dona del costat, fet que us durà, a llarg termini, bons negocis, i a curt termini, un ull de vellut. Si ets en un reveillon amb el teu cap, no t'oblidis de situar-te estratègicament per tal de ser el primer a abraçar-lo a mitjanit. Balla amb la seva dona. Insisteix que ell balli amb la teva. Proposa uns quants brindis. Salta damunt la taula. Proposa més brindis. Digues que ara ets tu qui ballarà amb el cap i que no hi acceptaràs un no com a resposta. Acaba dient-li unes quantes veritats. Protesta que no cal que ningú t'agafi, que estàs sobri, m'has sentit? Sobri! Només que no saps com un estol d'elefants morats ha envaït el saló, o és que la muller del cap ha portat tota la família? El dia u no et recordes de res. El dia dos comences a buscar una altra feina. Carallot. Un altre costum és fer previsions el dia abans de Cap d'Any. Pot ploure. Algú en algun indret del Brasil, estarà dient: “Que coi bona entrada, jo el que vull saber és on para la sortida....” I la previsió més fàcil de totes.... -Quina? -Demà tindré una ressaca!!! En fi, el Cap d'Any ja és ben bé aquí i, malgrat que molta gent de São Paulo telefoni als parents del Japó, on el 2007 arribarà abans, per demanar-los com pinta l'any, com qui pregunta com està l'aigua, ningú no sap com serà. Faré el possible per entrar-hi amb el peu dret, però, quan me n'adoni, serà ell que haurà entrat dins meu. No hi ha marxa enrere. Només sé una cosa. Així que el rellotge acabi de tocar la mitjanit, em menjaré el meu plat de llenties per que em doni sort. En demanaré un altre. I em vessaré les llenties calentes a la falda, destruint per sempre A) uns bons pantalons B) la meva fe en qualsevol mena de superstició.

*xaxado a l'original, però ho he canviat per una referència més coneguda. Traduït del conte original "Ano Novo", del llibre Orgias, de Luis Fernando Verissimo. Editora Objetiva

Al súper on vaig a comprar, hui tenien a la secció de congelats un cartell enorme on indicava el preu de les “Cigales del Nort”. He descartat que en Nort fos algun actor pornogràfic, perquè per molt ben dotat que hom estiga, és poc probable que en tinga més d’una, de cigala. Per tant, he suposat que s’havien apuntat a la moda de menjar insectes i m’he apropat per examinar-ho millor. Oh, desencís! Es tractava d’un error de traducció. En realitat no eren ni cigales ni del Nort, eren escamarlans i del nord. Però l’ensurt no me l’ha llevat ningú.

Per una d'aquelles coincidències de la fortuna, na Carlota. m'havia convidat a sopar dissabte al pis nou del Guinardó amb el seu marit, Andreu i uns amics de Pernambuco, en Tt i la Dri. Aquests últims m'havien fet una visita sorpresa aquest mateix estiu al meu pis, però na Carlota. no la veia des que va nàixer el seu fill D. ara fa deu mesos. I l'Andreu potser feia més d'un any.

El sopar va anar d'allò més bé, tot i que la Dri estava un xic empiocada. Com que tots els convidats vam tenir la idea feliç de portar-hi vi, finalment va caldre una moneda a l'aire per decidir que obriríem el Bordeus. La conversa va començar parlant del nou embaràs de na Carlota, va derivar cap a com són de friquis els meus amics telecos, per acabar en un debat sobre si Darth Vader era un dels dolents més aconseguits de la història del cinema universal. Se'ns va fer tan tard que l'Andreu es va oferir a dur-me a casa en cotxe. Davant l'alternativa de dormir al sofà, em vaig deixar estimar. Vaig arribar a casa a quarts de quatre.

Diumenge havia aconseguit engalipar uns amics per anar al cinema – ja no recordava quina era la darrera pel·lícula que havia vist -, però també volia passar a saludar els meus cosins. Li vaig demanar al Sergio si s'hi volia apuntar, però els meus amics havien triat El laberinto del fauno*****, i no li acabava de fer el pes. Qui s'hi va apuntar, va ser el petit – que és traductor de japonès - . Al final, vam anar-hi quatre, el Javi , l'Àngel, el meu cosí Alberto i jo mateix.

Dimarts vaig decidir anar a la universitat a visitar la Vanessa, professora i doctorant en física del caos, el meu cosí Sergio, projectista d'enginyeria de TC i l'Esther, professora i doctorant en arquitectura de computadors. Al metro vaig trobar-me na Carlota i l'Andreu, que anaven a la feina.
T'estàs tot un any sense veure algú i després te'l trobes dos dies després d'haver-hi sopat! Potser és l'efecte metròpoli, que afavoreix més les trobades casuals que no els trens regionals.

Un cop al meu estimat Campus Nord -jo vaig estudiar a l'altra banda de la Diagonal, al Campus Sud. Potser per això m'estimo tant el Campus Nord – vaig anar primer a visitar el despatx nou de la Vanessa. Potser no és gaire flamant, però ves, és un despatx, amb un ordinador nou, molt d'espai i una taula decent on treballar i atendre les consultes dels alumnes. Tota una millora.

Havent saludat el meu cosí, me'n vaig anar a dinar amb les dues professores. En tant bona companyia no em va saber greu fer l'àpat en un zulo – el restaurant és al segon soterrani de l'edifici Nexus – en el qual la reverberació és tan alta que no sents ni el xerric del teu ganivet damunt el plat. Abans anàvem a dinar sovint a l'edifici Vèrtex, però de tant en tant hom canvia de menjador en funció dels menús, els preus, o l'afabilitat dels cambrers. Si més endavant s'animen a construir els edificis Spontex, Clinex o Tampax, tindrem més alternatives. Bé les hi tindrà hom, perquè jo ja no hi vaig gaire sovint.

El tren per tornar a la maleïda rutina, l'havia d'agafar a Sants. Haguera estat més lògic anar fins allà en metro, però em fastiguejava haver de fer el trajecte soterrat i hi vaig fer cap tot caminant. Vaig arribar a Sants mig rebentat, després d'haver-me desorientat dues vegades. Un cop a l'andana vaig mirar el tren que anava cap al Prat i allà al davant, llegint al costat de la porta, hi havia na Marteta. Va baixar del tren i em va dir que hi havia pujat perquè havia arribat una mica d'hora, però que normalment agafava el que estava esperant jo. Així, doncs, vam esperar junts i la vaig acompanyar una paradeta. Sembla que ella i el seu xicot Enrique - més conegut com a Pelos - han deixat de mirar pisos de moment. “Lo hemos dejado” va ser la seva resposta quan li vaig demanar si encara cercaven pis. “¡Lo de buscar piso!” em va aclarir en veure el meu ensurt.

És per rumiar-hi. Fa tres anys que visc en aquesta capital de comarca i gairebé no hi conec ningú. M'escapo tres dies a Can Fanga i no dono l'abast a trobar-me amics pel metro, al tren... Potser sóc un fastigós urbanita. Jo que “me les donava” de cumba...

***** La pel·lícula és extraordinària. Espero que Mèxic aconseguisca situar-la en la cursa dels Òscars -com se sol dir- . La feina dels actors - la meitat d'ells, polacs (que no polonesos) – excel·lent. Tant el meu convilatà Sergi Lòpez, com la Ivana Baquero - tota una troballa -, la Maribel Verdú o l'Àlex Angulo fan una construcció magnífica dels seus personatges. Això sí, us ho advertisc: El laberinto del fauno és una pel·lícula realista, força dura, amb escenes molt crues i que integra l'element fantàstic com a part necessària per a comprendre el personatge d'Ofelia, però d'una manera que recorda molt aquelles Criatures celestials d'en Peter Jackson.

Ah, sí! La imatge que encapçala aquest text és un disseny de producció de El laberinto del fauno.

Escrito por Carles ?s 19h07
[] [envie esta mensagem]



Eixos portuguesos...



Llig astorat una enquesta publicada al setmanari portuguès Sol i al diari espanyol El País en la qual un 28% de portuguesos – que és diu aviat – declara que veuria amb bons ulls una possible integració a Espanya. Fins i tot hi hauria un 53% que diuen que els estaria bé tenir En Joan Carles I com a rei.

Si això indica una tendència i el tant per cent de panhispanistes continua en augment caldrà plantejar qualque solució. Una reunificació sempre és un procés complicat i o bé s’haurien de posar d’acord per crear un estat de nova planta sobre unes bases noves –i no crec que el centralisme castellà estigués disposat a acceptar un estat bilingüe o una doble capitalitat Madrid-Lisboa- o bé Portugal hauria de ser absorbit per Espanya i constituir-se en comunitat autònoma. En aquest darrer cas, els portuguesos ja es podrien anar oblidant de tenir seleccions esportives pròpies, llengua oficial a les institucions europees, gestió dels seus ports, aeroports, de la línia de ferrocarril entre Lisboa i Porto o de decidir quin cabal mínim d’aigua ha de dur el Douro a la seua desembocadura.

Si, malgrat tot, la integració fos l’opció triada, se m’acut una manera molt fàcil de simplificar-ne el procés. Es tractaria simplement de fer un canvi de denominacions. Portugal passaria a dir-se “Catalunha” i el portuguès s’anomenaria “catalão”. I viceversa, Catalunya passaria a anomenar-se “Portugal” i del català en diríem “portuguès”.

D’esta manera, l’abans Portugal i ara “Catalunha” passaria a regir-se per l’estatut de Miravet, què evidentment caldria traduir en “catalão” i a tenir un presidente da Geralidade. És possible que qualque cosa de l’Estatut no els acabes de fer el pes –potser no voldrien dividir el país en vegueries -. En aquest cas només els caldria esperar vint-i-cinc anys per fer una nova reforma estatutària, dur-la al congrés espanyol per que la retallessin convenientment i entomar les escomeses de la caverna mediàtica, què acusaria les autoritats de Lisboa de perseguir el castellà, estar aliats amb el terrorisme internacional i voler destruir Espanya.

Mentrestant, ací a “Portugal”, ens hauríem de regir per la constitució portuguesa. I convocar eleccions per escollir un president de la República i un parlament nou. Un cop el nou parlament constituït, revisaríem la constitució, decidiríem què cal canviar, posaríem a treballar tots els grups parlamentaris i faríem una reforma constitucional la mar de maca, per acord a la catalana – ampli, a última hora i amb truita a la francesa – que seria sotmès a referèndum i aprovat per unes tres quartes parts dels “portuguesos”. Sempre i quan no contradigués cap norma elemental del dret internacional o de la declaració dels drets humans –això només és prerrogativa dels ianquis -, rebríem felicitacions de tots els països veïns a través de llurs ambaixadors.

A més de definir el nostre model lingüístic, territorial, judicial, polític... jo fóra partidari de fer una consulta entre els aranesos, per veure si volen seguir formant part de “Portugal”, esdevenir una autonomia, un estat lliure associat, una república independent, integrar-se a França, ser l’estat número 53 dels USA o qualsevulla altra opció política. Una República Gascona dera Val d’Aran podria retornar la cultura occitana al seu lloc dins Europa - o convertir-se en un paradís fiscal i immobiliari, és clar -.

L’esforç fóra important. Caldria personal nou per a totes les ambaixades “portugueses” arreu del món, samarretes per a tots els jugadors de les seleccions “portugueses”, gestionar totes les infrastructures – ports, aeroports, ferrocarrils -, efectius policíacs en nombres suficient i amb prou preparació per fer-se càrrec de totes les àrees que afecten la seguretat - inclosos serveis d’intel·ligència, col·laboració internacional -... Potser, de l’exercit, en podríem prescindir – Costa Rica no en té i s’han estalviat un munt de cops d’Estat -.

Realment suposaria un sacrifici molt gran, però..
Què no faríem els “portuguesos” pels nostres amics lusos da “Catalunha”? Tot siga per fer gran Espanya!

Aquí teniu un article sobre la famosa enquesta. L’he obtingut de valencianisme.com, i és traducció de l’article publicat a El País

Un 28% dels portuguesos està disposat a unir-se a Espanya

A només dos dies de la visita a Espanya del president de la República portuguesa, Aníbal Cavaco Silva, que realitzarà el seu primer viatge d'Estat entre el dilluns i el dijous, el nou setmanari lisboeta Sol promet atiar un poc més una polèmica eterna a Portugal amb una enquesta que determina que un 28% dels portuguesos estaria disposat "a formar un sol país amb Espanya".

Encara que el 70% preferiria no fer-ho, i un 2% no sap no contesta, els motius d'aquest sobtat atac d'amor pel veí semblen clarament econòmics: un 97% respon que sí quan els pregunten si Portugal es desenvoluparia més si s'unira a Espanya. Els portuguesos, a més, confien que serien tractats amb equitat: en el remotíssim suposat que ambdós països es convertiren en de sol, el 68% creu que els portuguesos rebrien un tracte d'igualtat, mentre un 24% creu que serien discriminats.

L'enquesta de Sol, que dirigeix José Antonio Saraiva, ex responsable de l'històric Expresso, amb qui competeix pels lectors dels dissabtes, va més lluny en el seu intent de prémer les simpaties que desperta l’iberisme. L'enquesta pregunta quin hauria de ser la capital d'aqueix hipotètic Estat, i el 42% tria Madrid mentre el 41% opta per Lisboa.

Posats a triar l'organització política, el somni-malson de Felipe II (que en 1580 va unir als dos regnes sota una sola corona després de la mort sense descendència del rei portuguès Sebastià, el seu cosí) perd de llarg enfront del model republicà: un 24% es decanta per la Monarquia, un 64% per la República. Encara que els monàrquics són a més borbònics (un 53% acceptaria al rei Joan Carles, un 21% s'oposaria).

Enveja del progrés

L'estudi, realitzat per l'empresa Intercampus, es va fer sobre una mostra de 1.000 persones del territori nacional els passats dies 1 i 2 de setembre. Les dades resulten potser sorprenents per als quals recorden la vella frase portuguesa que diu: "D'Espanya, ni bons vents ni bons casaments". Portugal es va convertir en un regne autònom en 1143, tres segles abans que Espanya, però els continus conflictes amb Castella, la rivalitat entre els dos Imperis, les guerres recurrents i la decadència dels 60 anys viscuts sota els Governs dels Felips (II, III i IV) van alimentar el sentiment antiespanyol.

"Jo crec que una mica de recel segueix existint", diu el director de Sol, José Antonio Saraiva, que avui traurà al carrer un tiratge rècord de 210.000 exemplars amb l'enquesta com plat fort. "Però la posició romàntica ja no arriba: ara mana el progrés i sentim enveja de l'èxit econòmic espanyol. La velocitat espanyola contrasta amb la lentitud de la nostra recuperació econòmica, i la gent té ganes d'agafar el tren de Madrid".

Uns altres, com el poeta extremeny Ángel Campos, professor a Lisboa i gran amant de la cultura portuguesa, opinen que l'enquesta ha de ser falsa: "Potser aquest 28% espera el retorn de Dom Sebastião, però Espanya no és Dom Sebastião".


Escrito por Carles ?s 16h24
[] [envie esta mensagem]



Proposta de reciclatge de mots aberrants.

Com ja sabeu, cada dia utilitzem un munt de mots incorrectes, reinterpretacions o adaptacions de mots forans, amb els quals sovint substituïm els termes propis de la nostra llengua. En aquest apartat mirarem de reaprofitar aquests engendres i donar-los un nou ús, tot relacionant-los amb nous conceptes. D’aquesta manera no malmetrem aquest esforç de creació lèxica, alhora que podrem retornar als seus termes genuïns el significat que aquests nous mots ara per ara envaeixen.
Observareu que en alguns casos l’ortografia difereix de l’habitual, però com, a hores d’ara, aquests mots no estan contemplats ni pel diccionari ni per la normativa i no disposen de cap ortografia fixada i beneïda, ens hem permès de escollir aquella que creiem que s’adiu més amb el concepte que a partir d’ara representaran.
Tots els mots de nova creació els trobareu marcats amb un asterisc (*). En alguns casos ha calgut crear nous mots per derivació, fet que ha acabat produint en qualque cas, famílies de mots.

*Bivenda: Operació fraudulenta consistent a vendre el mateix bé, moble o immoble, a dos compradors diferents sense que aquests ho sàpiguen. ex: El van processar per la *bivenda d’un habitatge.
En el cas que és tracti de tres compradors, hom parlarà de “trivenda”; en el cas de quatre, de “tetravenda”, i en el cas de cinc o més, el terme adient serà “putada de collons”.

*Apodo: Sense peus. ex: Jo tenia un amic *apodo que per malnom li deien “lo cunta quinte”.

*Peató: Peat petit. (cerqueu “peat”)
*Peat: Participi del verb pear. (cerqueu “pear”)
*Pear: efectuar o causar peatge.
Per tant, *peató: senyor menut que passa en cotxe per Mollet, Vallvidrera o els túnels del Garraf. ex: Jo abans era un vianantó, però ara m’he comprat un Hyundai i ja sóc un *peató.
Variant dialectal: *Peiató < *Peiat < *Peiar < Peiatge


Escrito por Carles ?s 16h21
[] [envie esta mensagem]



ALEGRIA!



Alegria, ses velles se xapen de riure,
es dies s'acaben i es
fars il·luminen
ses gòndoles entre ses cases.
Alegria, ses òrbites en
sincronia,
i ets ovnis se pinyen i deixen un cràter
per sempre dins sa
meva vida... Alegria!

El fet és que jo, ahir diumenge, volia anar al
concert de l’Eduard Iniesta a la Rambla del Raval, però em van convèncer per
anar a veure es concert dets Antònia Font davant sa fàbrica de cerveses Damm.

Jo ja els havia vist tocar un cop en directe, fa tres anys, i em van semblar
una mica fluixets. Però, noi, han fet els deures! La vida serà només patxanga,
però jo ahir vaig veure moltes hores d’assaig i un so molt més potent que el que
m’esperava d’un grup de pop amb uns discs on la producció sembla tenir el paper
predominant. Sonaven roquers, tendres, canyers, juganers, experimentals i fins i
tot, metàl·lics.

Ahir, mentre la penya se fotia fins es cul de cervesa,
jo cremava ets alcohols i m’engatava de lletugues, de liquens i
flors...

Els Antònia són galàctics i siderals. Al Reial Madrid farien bé
de xerrar amb en Miquel Oliver per que els desvetlàs s’essènci de sa
galacticitat. És clar que coneixent-lo, potser se fumaria sa gespa des
Bernabeu...



Escrito por carles.rc ?s 17h52
[] [envie esta mensagem]



[ ver mensagens anteriores ]